Malinterpretacions

Tots el dies podem vore als nostres 'Timeline' de les xarxes socials usuaris que d'una forma o altra utilitzen l'humor per fer una "denúncia" d'una situació. Aquesta "denúncia" però, pot arribar a no ser entesa per part dels teus amics o seguidors, arribant inclòs a l'ofensa personal. De segur que ens hem trobat alguna vegada en aquesta situació, ja siga com autors o com a lectors. 

En aquest cas parle del tuit que Amadeu Mezquida (militant del BLOC - Compromís i assessor a l'Ajuntament de València) va piular el passat 30 de gener on deia: "cada volta que escolte a algú dir: "jo vaig ser fundador de la UPV" m'imagine a Estela Reynols dient: "Joan Fuster me chupó un pezón"". Aquest tuit va alçar polseguera entre la militància i simpatitzants del BLOC que provenen de la UPV (Unitat del Poble Valencià). 

Amadeu va tenir que fer una publicació al seu facebook aclarint que aquest tuit el va fer per "criticar a algunes persones que utilitzen l’edat com a argument d’autoritat en contra d’altres companys que som més joves. Com si haver nascut més prompte o més tard fóra un mèrit." (aquest seria un resum del que intentava expressar amb el seu tuit). Per un costat entenc el tuit de l'Amadeu, quan jo militava també vaig escoltar açò alguna vegada però sempre ho vaig entendre com el respecte cap a les persones que portaven més temps al partit, el respecte al seu treball pel nacionalisme i per la seva experiència. El respecte cap a la gent gran m'ho ha inculcat la meua família en la meua educació a casa. També, i per l'altre costat, entenc a les persones ofeses ja que potser la seua interpretació anara més encaminada cap a la falta de respecte per aquelles persones que han defensat el nacionalisme valencià des de les institucions i la política. Les dues postures són totalment comprensibles.

Un text escrit sempre potser interpretat de moltes maneres, estic segur que si fem una breu enquesta per vore com interpreta la gent el tuit d'Amadeu de segur que ens emportariem una gran sorpresa davant la diversitat d'opinions.  

Així queda reflectit una de les coses que passa a les xarxes socials i no és altra que quan escrivim no podem donar per suposat que tothom ens entendrà. Jo mateix, amb aquest text m'estic exposant a ser entès o no per vosaltres, els lectors, i podeu entendre aquest text de moltes formes o no.

El dret a decidir

El dret a decidir de les persones és una part fonamental de l'èsser humà. Les decisions que prenem dia a dia, individual o col·lectivament tenen efectes que podem assumir o no. Tant les eleccions per escollir els nostres representants (municipals, autonòmics, nacionals, sindicals, escolars...), els referèndums o consultes per tal de saber l'opinió de la ciutadania o l'elaboració de pressupostos participatius són exemples que podem utilitzar per exercir el nostre dret a decidir. Malgrat que aquest concepte s'utilitzi per al dret d'autodeterminació, el dret a decidir des del meu punt de vista és molt més ampli. 

Els arguments que poden utilitzar-se per no fer possible el dret a decidir d'un col·lectiu en més de 40 anys de democràcia són molt pobres. El primer de tots es que la ciutadania no està educada per exercir-lo però, si està qualificada per poder votar cada quatre anys als seus representants a les administracions públiques, així que... decidim votar o no cada quatre anys; educar a la ciutadania en el dret a decidir i participar es una qüestió política. Per altre costat ens trobem amb que una part del col·lectiu no acceptaria els resultats i no val la pena fer consultes per tal de no dividir la societat i no tenir enfrontaments; una altra excusa que ve lligada amb l'anterior, acceptar el resultat esportivament també és educar a la ciutadania. Per finalitzar en aquest apartat, i per a mi, un dels arguments més importants per a la no execució del dret a decidir és la desconfiància social, sí, així és, que no es porti a terme el que s'ha votat, el partidisme en les votacions o la manipulació a la ciutadania; en aquests moments la lluita per fer front a aquestes pors depen, com no, del nostres representants públics escollits mitjançant votació. 

Però davant les possibles negatives que ens podem trobar alhora de poder realitzar el dret a decidir col·lectiu cal dir que principalment si que s'està educant a la societat, s'educa en el diàleg, en acceptar el resultat, en l'argumentació, en l'escolta activa, en ser crítics, en comparar, en exigir. Una societat que exergeix el seu dret a decidir és una societat que té que assumir els seus errors en les votacions, societat com la suïssa, mitjançant referèndums, ha aprovat iniciatives que després s'han tornat a votar davant les conseqüències negatives que ha tingut la iniciativa votada. Una societat que pot decidir sobre el seu futur i les seves conseqüències és una societat que confia, en part, en els seus representants públics i de que portaran a terme allò que socialmente s'ha decidit. 

Així que podem dir que el dret a decidir col·lectiu té que formar part del nostre dia a dia, de la nostra societat i de la nostra forma de ser. No podem deixar que sols sigui per a uns pocs una ferramenta d'utilització segons els interessi. És una de les mostres d'expressió democràtica de les quals podem gaudir però que sols uns pocs en deixen executar.

L'art dels grafits

Des de que era xicotet (petit) sempre m'han agradat els grafits. Encara m'enrecorde quan anava amb tren del meu poble a València que sempre volia seure a la finestra i a la mateixa banda del tren per poder vore aquells dibuixos que canviavem molt sovint. 

Amb el pas del temps vaig descobrir que eren els grafits i que més enllà de vore'ls com a simples pintades de vandalisme (donat que els feien sense permís dels propietaris dels murs on es feien) hi ha tota una filosofia. A hores d'ara potser el meu interès pel món dels grafits haja desaparegut però, tinc clar que si les administracions públiques s'apigueren gestionar bé els murs i transports públics (tren i bus sobretot) es podrien vore grans obres mestres d'art urbà. 

A les Terres de Ponent Cervera pareix ser un gran aparador per als que fan grafits als trens, però, la passada setmana vaig llegir que per culpa d'uns grafiters el tren no va poder sortir a l'hora donat que el conductor no hi tenia cap visibilitat. Una llàstima que les ganes de fer obres d'art provoque aquestes coses. Pense que aquesta situació, que s'ha ampliat aquesta setmana a detencions de grafiters a la mateixa estació de tren, em faci mirar aquest tema des d'una perspectiva que potser solucinaria moltes coses. Així doncs, els agents implicats (administració pública, grafiters, empreses i propietaris) podrien fer accions per tal de millorar les seves relacions. Ja hi han hagut experiències on els grafiters han dissenyat i pintat façanes de comerços; festivals de murals; concursos; accions publicitaries... Són sols uns pocs exemples on els grafits o l'art urbà del mural pot servir com art i que no doni la imatge de vandalisme. 

Emplaçant des d'aquestes línies a aquelles persones que pugui arribar el missatge, el grafit és un art i hi ha que saber gestionar-lo.