Malinterpretacions

Tots el dies podem vore als nostres 'Timeline' de les xarxes socials usuaris que d'una forma o altra utilitzen l'humor per fer una "denúncia" d'una situació. Aquesta "denúncia" però, pot arribar a no ser entesa per part dels teus amics o seguidors, arribant inclòs a l'ofensa personal. De segur que ens hem trobat alguna vegada en aquesta situació, ja siga com autors o com a lectors. 

En aquest cas parle del tuit que Amadeu Mezquida (militant del BLOC - Compromís i assessor a l'Ajuntament de València) va piular el passat 30 de gener on deia: "cada volta que escolte a algú dir: "jo vaig ser fundador de la UPV" m'imagine a Estela Reynols dient: "Joan Fuster me chupó un pezón"". Aquest tuit va alçar polseguera entre la militància i simpatitzants del BLOC que provenen de la UPV (Unitat del Poble Valencià). 

Amadeu va tenir que fer una publicació al seu facebook aclarint que aquest tuit el va fer per "criticar a algunes persones que utilitzen l’edat com a argument d’autoritat en contra d’altres companys que som més joves. Com si haver nascut més prompte o més tard fóra un mèrit." (aquest seria un resum del que intentava expressar amb el seu tuit). Per un costat entenc el tuit de l'Amadeu, quan jo militava també vaig escoltar açò alguna vegada però sempre ho vaig entendre com el respecte cap a les persones que portaven més temps al partit, el respecte al seu treball pel nacionalisme i per la seva experiència. El respecte cap a la gent gran m'ho ha inculcat la meua família en la meua educació a casa. També, i per l'altre costat, entenc a les persones ofeses ja que potser la seua interpretació anara més encaminada cap a la falta de respecte per aquelles persones que han defensat el nacionalisme valencià des de les institucions i la política. Les dues postures són totalment comprensibles.

Un text escrit sempre potser interpretat de moltes maneres, estic segur que si fem una breu enquesta per vore com interpreta la gent el tuit d'Amadeu de segur que ens emportariem una gran sorpresa davant la diversitat d'opinions.  

Així queda reflectit una de les coses que passa a les xarxes socials i no és altra que quan escrivim no podem donar per suposat que tothom ens entendrà. Jo mateix, amb aquest text m'estic exposant a ser entès o no per vosaltres, els lectors, i podeu entendre aquest text de moltes formes o no.

El dret a decidir

El dret a decidir de les persones és una part fonamental de l'èsser humà. Les decisions que prenem dia a dia, individual o col·lectivament tenen efectes que podem assumir o no. Tant les eleccions per escollir els nostres representants (municipals, autonòmics, nacionals, sindicals, escolars...), els referèndums o consultes per tal de saber l'opinió de la ciutadania o l'elaboració de pressupostos participatius són exemples que podem utilitzar per exercir el nostre dret a decidir. Malgrat que aquest concepte s'utilitzi per al dret d'autodeterminació, el dret a decidir des del meu punt de vista és molt més ampli. 

Els arguments que poden utilitzar-se per no fer possible el dret a decidir d'un col·lectiu en més de 40 anys de democràcia són molt pobres. El primer de tots es que la ciutadania no està educada per exercir-lo però, si està qualificada per poder votar cada quatre anys als seus representants a les administracions públiques, així que... decidim votar o no cada quatre anys; educar a la ciutadania en el dret a decidir i participar es una qüestió política. Per altre costat ens trobem amb que una part del col·lectiu no acceptaria els resultats i no val la pena fer consultes per tal de no dividir la societat i no tenir enfrontaments; una altra excusa que ve lligada amb l'anterior, acceptar el resultat esportivament també és educar a la ciutadania. Per finalitzar en aquest apartat, i per a mi, un dels arguments més importants per a la no execució del dret a decidir és la desconfiància social, sí, així és, que no es porti a terme el que s'ha votat, el partidisme en les votacions o la manipulació a la ciutadania; en aquests moments la lluita per fer front a aquestes pors depen, com no, del nostres representants públics escollits mitjançant votació. 

Però davant les possibles negatives que ens podem trobar alhora de poder realitzar el dret a decidir col·lectiu cal dir que principalment si que s'està educant a la societat, s'educa en el diàleg, en acceptar el resultat, en l'argumentació, en l'escolta activa, en ser crítics, en comparar, en exigir. Una societat que exergeix el seu dret a decidir és una societat que té que assumir els seus errors en les votacions, societat com la suïssa, mitjançant referèndums, ha aprovat iniciatives que després s'han tornat a votar davant les conseqüències negatives que ha tingut la iniciativa votada. Una societat que pot decidir sobre el seu futur i les seves conseqüències és una societat que confia, en part, en els seus representants públics i de que portaran a terme allò que socialmente s'ha decidit. 

Així que podem dir que el dret a decidir col·lectiu té que formar part del nostre dia a dia, de la nostra societat i de la nostra forma de ser. No podem deixar que sols sigui per a uns pocs una ferramenta d'utilització segons els interessi. És una de les mostres d'expressió democràtica de les quals podem gaudir però que sols uns pocs en deixen executar.

L'art dels grafits

Des de que era xicotet (petit) sempre m'han agradat els grafits. Encara m'enrecorde quan anava amb tren del meu poble a València que sempre volia seure a la finestra i a la mateixa banda del tren per poder vore aquells dibuixos que canviavem molt sovint. 

Amb el pas del temps vaig descobrir que eren els grafits i que més enllà de vore'ls com a simples pintades de vandalisme (donat que els feien sense permís dels propietaris dels murs on es feien) hi ha tota una filosofia. A hores d'ara potser el meu interès pel món dels grafits haja desaparegut però, tinc clar que si les administracions públiques s'apigueren gestionar bé els murs i transports públics (tren i bus sobretot) es podrien vore grans obres mestres d'art urbà. 

A les Terres de Ponent Cervera pareix ser un gran aparador per als que fan grafits als trens, però, la passada setmana vaig llegir que per culpa d'uns grafiters el tren no va poder sortir a l'hora donat que el conductor no hi tenia cap visibilitat. Una llàstima que les ganes de fer obres d'art provoque aquestes coses. Pense que aquesta situació, que s'ha ampliat aquesta setmana a detencions de grafiters a la mateixa estació de tren, em faci mirar aquest tema des d'una perspectiva que potser solucinaria moltes coses. Així doncs, els agents implicats (administració pública, grafiters, empreses i propietaris) podrien fer accions per tal de millorar les seves relacions. Ja hi han hagut experiències on els grafiters han dissenyat i pintat façanes de comerços; festivals de murals; concursos; accions publicitaries... Són sols uns pocs exemples on els grafits o l'art urbà del mural pot servir com art i que no doni la imatge de vandalisme. 

Emplaçant des d'aquestes línies a aquelles persones que pugui arribar el missatge, el grafit és un art i hi ha que saber gestionar-lo.

Amb les Noves Tecnologies a classe

Avui, dia de Sant Antoni, he llegit l'article de Joan Cal a la seva Peixera del Diari Segre, "Amb el mòbil a classe", i me quedat un poc perplexe davant el final del mateix, una conclusió tòpica que no porta en cap lloc, amb un article que demostra certa desconeixença de part de la realitat sobre les NNTT. La conclusió diu el següent: "El cas és que, en contra o a favor, els professors han hagut d’enfrontar-se a un nou enemic que distreu els alumnes dels seus ensenyaments, i no és fàcil convertir l’enemic en aliat per millorar l’aprenentatge, complementar els coneixements que ofereixen altres fonts d’aprenentatge –recorden els llibres?– o amb la mateixa transmissió de coneixements del professor. El sistema educatiu canvia, els nens accedeixen a continguts d’adults amb facilitat i els pares haurien de ser-ne conscients.". Així que intentaré millorar aquest final que m'ha deixat amb la cara desencaixada.

En primer terme compartisc la seva reflexió sobre que els professors s'enfronten a un nou "enemic" però, ens hem de preguntar si són els propis centres educatius els que tenen que adaptar-se als nous temps i a les noves formes d'interès dels adolescents i el jovent o volen continuar amb certs sistemes que s'estan quedant antiquats. Hi ha que ser conscients, i ho dic sempre, que vivim en una era de convivència entre el paper i la tradició i les NNTT. Hi ha que evolucionar i no hi ha d'haver por per endinsar-se en el seu ús. No és fàcil, com diu el Joan "convertir l'enemic en aliat", no obstant, hi han centres educatius, ja sigui pels seus recursos o per l'interès del seu professorat (diguem-ne que hi ha professorat que per l'edat o per no tenir interès no volen endinsar-se en aquest meravellòs món de les NNTT) que no troben aquest punt motivador i de connexió. 

Els llibres, eixe material que durant molts anys ha doblegat l'esquena de molts alumnes. M'enrecorde dels llibres perfectament i sé que amb una tablet els podriem portar tots sense tenir problemes d'esquena en un futur. Sí, aquest punt em genera dubtes ("pensa mal i encertaràs", diu la dita), el mal ús dels dispositius, el trencament dels mateixos, l'obsolescència tecnològica... No totes la famílies i centres educatius podrien disposar d'una tablet per a cada un dels seus alumnes. Però, hi ha que començar a educar en el bon ús i a conscienciar-se que aquests dispositius formaran part del nostre dia a dia. Aquests dispositius si s'empren bé no són un obstacle per què el professorat transmeta els seus coneiximents. Però, és el que té internet, hi ha molta informació i hi ha que saber on cercar l'encertada (continuem educant en la recerca i de no fiar-se de la primera informació que ens trobem a la xarxa). A més, abaratiria el cost de l'adquisició de llibres, donat que els preus d'un llibre digital són més baixos que els d'un llibre en paper.

L'accès a qualsevol tipus de contingut no ha de ser prohibit, hi ha que ser conscients (sento ser repetitiu però és la realitat) d'educar correctament i no sols és responsabilitat dels pares sinó de tota la societat. Moltes vegades la canalla, adolescents i joves no transmeten el seus dubtes, les seves pors, les seves inquietuds, donat que no confien en els adults que els envolten (ja siga per què creuen que els adults no tenen ni idea o per alguna reprimenda) i és entre ells mateix que s'autoeduquen i comparteixen tot el que troben. La confiança és un punt molt important en les etapes de creixement i pocs adults saben guanyar-se, potser no s'enrecordem de quan erem joves i del que pensavem dels adults.

Així doncs, i la meva conclusió, és que la societat som responsables d'educar a la generació que tindrà que emprar les NNTT en el seu dia a dia. Per això, tothom (des dels nens fins als adults) ha de ser conscient.

L'alt preu del transport públic

Segurament en aquests moments hi ha gent que no es pot pagar un simple bitllet de rodalies o de bus per poder desplaçar-se. Malgrat que els nostres governs insisteixen en el mal finançament per poder invertir en mobilitat no se n'adonen de que els bitllets senzills o d'anada i tornada tenen un preu pels núvols i obliguen a la ciutadania a comprar els abonaments de 10 viatges (que en realitat surten més econòmics), potser sigui una estratègia de marketing però des del meu punt de vista mal enfocada. 

Tinc clar que quan pague per un servei de transport públic espere una mínima qualitat, ja siga en els diferents mitjans (tren, bus, taxi, lloguer de bici...), en els temps d'espera, en la forma d'adquirir els bitllets, la rapidesa, etc. Però, en aquest cas, un simple bitllet surt econòmicament insostenible. Sí, hi han alguns polítics que quan parlen de sostenibilitat econòmica supose que també es tenen que referir a això però estan més pendents de la seva falta d'inversió que de cercar solucions a aquests preus desmesurats, com he dit anteriorment, t'obliguen a comprar un abonament de 10 viatges (que al cap i a la fi et surt més a compte i econòmic). 

El cas més exemplificant és el del metro de Barcelona i la T10, si tens que fer un parell de viatges amb el metro per la ciutat i no tens que tornar en una bona temporada el viatge en total et pot sortir per 5 € (2,50 € el viatge), mentre que si compres la T10 et surt per poc menys de 10 € (a quasi 1 € el viatge). A més, amb la T10 pots accedir a qualsevol transport públic (excepte taxi, clar). Aquí, a les Terres de Ponent és igual. Anar i tornar a Lleida (que des d'on visc a la capital del Segrià hi ha dues zones tarifaries) em suposa un preu de 6.20 € en bus, amb tren un poc més car, (a 3,10 € el viatge) mentre que si adquirisc l'abonament de 10 viatges em surt a poc més de 15 € (quasi a 1,50 € el viatge) a més, si adquirisc per primera vegada la targeta de la T10 de l'ATM de Lleida (tipus targeta bancaria, d'aquestes de plàstic) si la vull sense personalitzar són 2,30 € i si és personalitzada són 3,40 €.  

Com veieu el transport públic té un alt preu per a unes prestacions que a les Terres de Ponent es tindrien que revisar i modificar. Tot és un negoci i cap de les empreses implicades vol perdre diners. Però, si volem fomentar l'ús del transport públic cal tenir una bona xarxa territorial i uns preus assequibles. 

En defensa de la boira

Les darreres setmanes estem vivint immersos quasi plenament, i diàriament, en una boira constant. Un fenomen meteorològic que a uns agrada i a altres no, com en tot per a gustos colors però, que al cap i a la fi, s’ha de passar donat que no hi podem fer res contra la mare natura. 

Foto: facebook de La boira turística de ponent.

És en aquests dies on les veus contràries, o millor dit, aquelles que no els agrada aquest fenomen meteorològic, estan sortint més i més, cansades de no veure el seu estimat sol. Que si la boira és dolenta, no ens deixa gaudir dels dies, és tristor, perjudica a l’estat d’ànim... en fi, “xorrades” varies i diverses a les quals podem donar suport o no. Al igual que certa premsa (incloent la televisió nacional de catalunya) també intenten  “manipular” la imatge i l’atractiu que pot tenir la boira amb comentaris meteorològics negatius o titulars que no es corresponen amb un periodisme objectiu, hi ha persones que fan un petit paper en recordar que les coses no són com ells ho comuniquen. 

Així que en defensa de la boira i de tota aquella gent que l’estima, he de confessar que a mi també m’agrada. Sí, també m’agrada el sol, sóc del País Valencià i del seu litoral, però he de reconèixer que la boira m’ha captivat i té alguna cosa que em fa no estranyar la seva llum. 

Des d’aquestes línies faig un clam per a què es deixi d’estigmatitzar aquest fenomen tan bonic. Si a l’aeroport de Lleida – Alguaire no poden aterrar els avions no és per culpa de la boira, sinó del govern de la Generalitat que no ha invertit els diners que tenia que invertir per tal de poder prevenir les desviacions dels avions cap a Reus. La boira no té la culpa que el John i la Margaret no puguin aterrar més prop del Pirineu per anar a esquiar si no que és del govern que va autoritzar la seva construcció sense tenir en compte que la boira és un veí habitual de les nostres terres.  Senyoria, en defensa de la boira, aquesta no té cap culpa.